TONI MIRÓ, EXPOSICIÓ "MÓN" EN LA SAC
Local de la Cooperativa Agrícola, Avinguda Jaume I

L’obra d’Antoni Miró és reconeguda a primera vista. És una altra característica dels creadors amb personalitat: signar cada quadre amb l’empremta digital que du cada pinzellada. L’espectador d’Antoni Miró que recorre amb ell el llarg camí de la seua obra passa per etapes successives: unes instal.lades en el sarcasme; altres, en la ironia, altres en el plaer dels sentits; altres en l’anàlisi de les superfícies mòrbides dels estris; altres, en la rebel.lió davant les injustícies en forma de crit de protesta. I tot aquest conjunt conforma una consciència davant el món que envolta l’artista. No és possible contemplar els quadres d’Antoni Miró, sense comprometre’t amb ell més enllà de la plàstica, no d’una manera literària a través de la complicitat ideològica, sinó mitjançant l’anàlisi llaminera dels seus pinzells.

Entre el coneixement tèrbol de la realitat, la substància del qual es barreja en la paleta, i la lògica clara dels fets, el món d’Antoni Miró es fa visible. El reconeixeràs en qualsevol paret en què penge qualsevol dels seus quadres. Ja siga un rinoceront, una bicicleta, un fragment sexual de dona, una pistola, un robatori perpretat en l’estudi d’altres pintors, una estàtua de la llibertat prostituïda o qualsevol icona que pertanya al dipòsit exclusiu d’Antoni Miró. En apropar-se als seus quadres, l’espectador experimentarà una espècie d’humor cerebral que expel.leix, primerament, un somriure, després una llàgrima i, finalment, la suggestiva consideració d’un món unit a una consciència que s’obri. Aquesta és la clau que un empra per a entendre a Antoni Miró.

OBRES DE JOAN PASCUAL
Exposades a la Casa de la Música de Callosa d’en Sarrià

Era més conegut com a “Juanito, el pintor” entre els amics i la gent del poble. Va entrar al món de l’art de la mà dels impressionistes francesos a través de l’Escola d’Art en l’Alger on va arribar, com altres callosins, per motiu de l ’emigració de post-guerra.

Aleshores, les Escoles d’Art influïdes per França apadrinaven els valors impressionistes dins l’art figuratiu, trencant l’academicisme establert. Juanito es va identificar plenament amb aquell estil rebel, no sols com una manera de pintar, sinó també com un estil de vida i una filosofia progressista que podia utilitzar  com a mitjà de expressió.

Quan conversàvem, ell solia insistir-me en què l’art més autèntic era el fauvisme, perquè li permitia traure els sentiments sense la rigidesa del formalisme acadèmic ni el condicionant dels colors: era fer art amb llibertat, era semblar-se un poc a Matisse, Derain, Marquet...i, molt especialment, a Van Gogh.

Joan Pascual va mantenir al llarg del temps eixe estil de vida, com una excepció entre els artistes del seu temps, atés que el fauvisme tan sols va durar uns pocs anys (1904-1907) i les noves tendències que han marcat l’art contemporani  han estat - majoritàriament - la pauta dels nous pintors.

Tal vegada, per eixe sentiment d’estar davant d’un veritable impressionista-fauvista, li dedique l’apel·latiu de què “Juanito ha sigut l’ultim impressionista”, encara sabent que no ha estat l’únic i que l’estil es barreja sovint per alguns pintors de l’actualitat, pero ell ha estat fidel des del començament fins a la seua mort: Joan Pascual sempre va tenir la certesa estètica de què eixe era el seu camí, sobretot perquè eixe era, per a ell, el camí de l’Art Pur.

T.F.

EMILI CORTELL, OBRA CERÁMICA
exposada durante la SAC al Museu d'Etnologia i Arqueologia de Callosa d ’en Sarrià

Bernat Martí Oliver
Servei d’Investigació Prehistòrica
de la Diputació de València.

“...pel camí que vol apropar-se fins aspirar l’hàlit d’unes formes i decoracions singulars, plenes d’ un significat que se’ns escapa en la seua concreció, però que sentim parlar de la permanència de les grans inquietuds humanes, és per on se’ns convida a introduir-nos-hi i a gaudir Emili Cortell. Després de molts anys d’una recerca minuciosa, de reconstruir les formes al dibuix i d’observar la precisa sintaxi de les decoracions, que reclama per a elles un significat pròxim al de senyal d’identitat i una funció que podria ser la de suport dels símbols del món religiós dins el fang, a sentir la seua plasticitat i a brunyir les fosques superfícies, és a dir, a sumar i oferir-nos coneixement, recerca i creació...”